miércoles, 16 de diciembre de 2015

Algo sobre mi.




La autora Toñy Castillo Meléndez es natural de Ceuta pero vive en Lérida desde la edad de 13. Dos ciudades que marcan impronta tanto en su persona como en sus textos.



Concluidos sus estudios de Magisterio se especializó en Pedagogía Terapéutica, Licenciándose con posteridad en Humanidades, actualmente es Doctora por la Universidad de Lleida, Responsable del Aula Hospitalaria Dr. Antoni Cambrodi del Hospital Universitario Arnau de Vilanova y Directora de la Asesoría Psicopedagógica Dra Castillo.



Colaboradora en diversos medios de comunicación, dedica parte de su obra a escribir cuentos y elaborar materiales educativos para ayudar a conocer las patologías a niños/as, tales como el proyecto “Nosotros y la Diabetes I y II o su colección :Cuentos a la Luna, entre ellos: “La maleta mágica, Todos somos Ángeles, El pergamino del romano, La ciudad de las escaleras, La joven del paraguas, El caftán de la capitana, El puesto de Concha, El regalo de María””El jardín de los sueños” “Sacos de semillas” 2 La señal Azul" "La meta es el camino a segui" "Desde la biblioteca se ve la Luna". Libros de relatos como “A orilla de mis mares. Toñy fue elegida en 2008 la escritora para fomentar la lectura en los centros educativos de Ceuta, con su cuento: La mujer siempre viva.



Entre sus premios destacan: “Lo Marraco” de la ciudad de Lleida 2001, al mejor proyecto a favor de la promoción social y derechos de los niños y adolescentes. Premio de Pedagogía “Rosa Sensat 2003 al programa de radio la PISSARRA del Com Radio Catalunya”, del cual formó parte como equipo. Premio Organización y Gestión de Centros Educativos del Fòrum d’administrador de l’Educació Catalunya Junio 2006.Premio DIM, Buenas Prácticas Didácticas con Apoyos Multimedia. 2007. Tercer premio Cucalocum 2007. Galardón Gran Persona de Lleida 2009. Segundo Premio Poesía Balcón Poético Andaluz Casa de Andalucía en Lérida 2008. Primer Premio de Narrativa Casa de Ceuta en Barcelona 2009. Premio al mejor relato local: cuentos de la laguna. Berrueco 2010. Gadarlón de Honor en Educación Diabetologica 2012.Premio Blas Infante de la Casa de Andalucía de Lleida 2015. Reconocimiento del Ayuntamiento de la Guardia Jaen, en el Dia de la Mujer a la Trayectoria Laboral y calidad humana 2015.  Madrina de la Promoción 2015 de los alumnos de Ciclo Superor de las diversas especialidades en el INS Ronda.   Pregonera de las Fiestas de Molvizar en Honor a Santa Ana 2015. Medalla de Oro al Trabajo Cultural 2015. Granada Costa.

Libro"La sonrisa del Arnau" para niños con diabetes. Descarga Gratuita

La colección de cuentos la sonrisa del Arnau para niños con condición de diabetes, donada por su autora  la Dra Toñy Castillo para recaudar fondos para la investigación de la Diabetes promovida por la Maratón de la TV3 ha sido un éxito.


 Una vez terminado el tiempo de recaudación,  y como es habitual en la autora, estos libros son colgados en red para que se puedan beneficiar todos los niños estén donde estén. 

 Si tocan en el link situado abajo se abrirán los cuentos.  Esperando que sean de utilidad os dejamos con: 

https://drive.google.com/file/d/0BwRWI3vtKy22WkJyY2tmbUtLUlU/view

                                             El somriure de l'Arnau

martes, 26 de mayo de 2015

Desde la Biblioteca se ve la luna

DESDE LA BIBLIOTECA SE VE LA LUNA


Presentación del libro Desde la Biblioteca se ve la luna de Toñy Castillo



Yo de pequeño tenía déficit de atención, pero como esto no se conocía, decían que era travieso y nervioso, que me distraía y que era incapaz de estarme un minuto sentado.


Suspendía en la escuela y mis padres estaban muy preocupados. con el tiempo no me he curado, pero he aprendido a canalizar ese exceso de energía de forma constructiva. Tuve la suerte de encontrar personas que me ayudaron en la adolescencia ".


Luís Rojas Marcos, profesor de psiquiatría
de la Universidad de Nueva York.


Mira la Luna desde la Biblioteca, el la historia de muchos niños y niñas, les cuesta concentrarse en la escuela, en casa... e incluso...en muchas de las actividades del día a día... de ellos dicen que tienen un trastorno de déficit de atención... o bien simplemente junto a un informe se colocan las siglas TDH ... ¿ Pero que es el TDH?


El Lunes 11 de Mayo en la Biblioteca Pública de Ceuta nos vemos a las 18.30




Para consultar el cuento, clique aquí: Desde la biblioteca se ve la luna

Dirección para ver el vídeo Desde la biblioteca se ve la luna:

https://www.youtube.com/watch?v=l0aw2LhlNsY

lunes, 19 de enero de 2015

La meta es el camino a seguir: Valores



Resumen

Este cuento narra la historia de Jorge, un niño bueno, amable, amigo de sus amigos y como poco a poco va creciendo hasta convertirse en uno de los líderes más importantes de nuestra sociedad. 

Los niños y niñas del Aula Hospitalaria y sus padres han participado en las ilustraciones del cuento a partir de trabajar aspectos como la amistad, el respeto, la solidaridad y los derechos universales.


Cuento en línea

Clicar en el siguiente link para acceder: La meta es el camino a seguir

Para visualizar este cuento clique el siguiente enlace: Vídeo La meta es el camino a seguir


Presentación "La meta es el camino a seguir"

El acto tuvo lugar el 23 de abril de 2015 en la sala de actos del Hospital Universitari Arnau de Vilanova
Coincidiendo con el día de Sant Jordi, la doctora Toñy Castillo presentó su nuevo cuento “La meta es el camino a seguir”, ilustrado por los niños y niñas de la planta de pediatría y con la portada del pintor Antoni Uceda. Este cuento es el último de la colección “Cuentos de la Luna” realizados por la doctora y profesora del aula Hospitalaria, Toñy Castillo.
El cuento se regaló al Papa Francisco con motivo de la visita de mosén Àngel Escales al Vaticano y es un icono de la amistad y el respecto a la pluralidad. Por este motivo, todas las actividades que realiza el aula Hospitalaria este curso están relacionadas con este eje temático transversal.





































Iniciamos nuestro record de idiomas....  COLABORA CON NOSOTROS



LA META ES EL CAMINO A SEGUIR EN EUSKERA
Traducción: Anton Zubiaurre


Helmugako bidean

Idazlea:Toñy Castillo
Marrazkiak: Toni Uceda
Aula Hospitalariako haur eta gazteen Ilustrazioak
Dr. Antoni Cambrodí HUAVLL

Kaixo,  Toñy izena dut, irakaslea naiz eta nire ikasleentzat ipuinak eta istorioak sortzen zoriontsua naiz. Orain dela asko, ikastetxeko neska batek Ilargi bat oparitu zidan eta nik horman zintzilikatu nuen. Baina... batzuetan  Ilargi hori,  hormatik jaitsi eta haur eta gazteen ondoan eseri egiten da.  Ipuin bat kontatzen die eta, honela, bizitza alaitu egiten die.

Ondorengo hau Angel Escales apaizari eta Jorge Mario/Frantziskori eskaini nahi diet, etsenpluaren bidez predikatzen dutelako.


Ilargiaren ipuinak

Toñy Castillo Melendez autorea Lleidako Unibertsitatean Doktorea da, Humanitateetan lizentziatua eta Pedagogia Terapeutikoan Irakasle espezializatua. Vilanova de Lleidako Arnau Unibertsitate Ospitalean irakasten du, Dr. Antoni Cambrodí Aula Hospitalarian hain zuzen. Aholkulari pedagogikoa, urte asko daramatza patologi ezberdinen inguruan material pedagogikoa sortzen.

Horrela, pedagogia eta osasuna uztartuz, haurren jarrera hobetu nahi du euren sendatze prozesuan  emaitza hobeak  izan ditzaten.

Halaber,  kultura eta tradizioa haurren mundura hurbildu nahian, ipuinak idazten ditu.

Antoni Sierra Uceda  Arte Plastikoen eta Diseinuaren alorrean goi mailako Teknikaria da

Galtzen dena margotzen da

Han ez dagoena margotzen da

Han egon zitekeena margotzen da

Sentitzen dena margotzen da

Kaixo, Ilargia naiz eta izarren artean nenbilela, Lurra izeneko planeta baten ondoan geratu nintzen. Han, zeruan zintzilik, lurtarren joan-etorriak ikusten ditut eta iluntzean, argitu egiten ditut bideak, espaloiak eta desioak.

Bart, Plaza Handian geratu nintzen zutabe altu-altuez  inguraturik. Handik egunari hasiera goiz ematen dioten pertsonei so egiten nien. Besteei eguna eskaintzen dieten horiei

Eta orain, ssssshhhhhh, ipuina hastera doa:
  
Helmugako bidean

Eta orain, isiltasuna, ipuina hastera doa:

Arratsaldero bezala, lana bukatuta,  Mario nekatuta etxeratzen zen.  Urte batzuk zeramatzan, jada, Atlantiko ertzeko bizileku horretan. Gero eta urrutiago ikusten zuen jaioterriko Italia utzi eta Argentina aldera emigratu zuen eguna. Familia sortua zuen eta gogor aritzen zen  trenbideetako lanetan.

Eta han, Argentinako Flores auzoan, Eguberri seinalatu batean  semearen jaiotzak guraso bilakatu zuen. Haurrarentzat benetako eredu, bilakatu ere.

Edozein mutikok bezala, Jorge lagunkoia zen. Izugarri disfrutatzen zuen elkarrekin partekatzen zituzten   jolas, irteera, abentura, liskar,  eta gainerako unetan. Lagunek garrantzi berezia hartu zuten bere bizitzan, eta euren arteko giro alai eta zintzoa mantentzen biziki saiatzen zen.

Baloiaren  inguruan gero eta handiagoa egin zen taldea. San Lorenzo izeneko futbol talde batekiko  zaletasunak batu  zituen mutiko haien, pobreak batzuk, aberatsagoak besteak, amets eta nahiak. Ondorengo urtetan,  Almagro futbol taldeak piztuko zuen haur haiengan miresmena eta ilusioa.

Jorgek  lau anaia txikiago zituen. Beti haiei begira egon zenez,  elkarbizitza, kultura eta  errespetua lantzen zen familian hezi eta hazi ziren.

Denbora igaro ahala, ikasle ona bihurtu zen Jorge: arduratsua, langilea, leiala... eta, maiz Borgesen laguntzaz,  irakurle amorratua. Zaletasun honek ez zuen inoiz utziko.

Behin, paseatzen zebilela Almagroko parke batean, banku batean eseri eta ipuin liburu bat atera zuen. Irakurtzen hasi aurretik,  ondoan eserita zegoen  adineko gizon bat agurtu zuen.
-        Arratsalde on.
-        Arratsalde on – erantzun zuen adeitsu antiojudun gizon ilezuriak.
Jorge irakurtzen hasi zen.
-        Zer ari zara irakurtzen? - galdetu zion.
-        “Ametsa” izeneko olerkia.
-        Eta, zer dio olerki horrek?
Jorge, ozen, irakurtzen hasi zitzaion.
-        Ahhh! Aberatsa izan nahi duzu , orduan? - gehitu zuen gizonak
-        Bai, aberatsa lagunartean, familian, apaltasunean...
-        Eta dirutan?
-        Bai, baldin eta diruz lortuko banu munduko pobreziaren arazoa konpontzea.
Jorgeren hitzak poztu zuten lagun berria eta irribarre handi batez, berriro galdetu zion:
-        Goiztiarra al zara?
-        Nola ez! Ezin da denbora alferrik galdu!
-        Asmo  ederrak dituzu, gero, gazte!
-        Hala uste dut. Pertsonengan konfidantza dut eta elkarren arteko berdintasunaren alde borroka egin nahi dut.
-        Ondo, ondo. Eta, zerekin egiten duzu amets
-        Ba... elkarbizita, indarkeria eza, justizia... horiek dira nire ametsak
-        Eta amets materialagoak? Dirua, ongizatea...?
-        Bai, baldin eta gizarte osoa horretaz baliatzen den
-        Eta, amets horien guztien artean, zein aukeratuko zenuke?
-        Etsenpluaren bidez predikatu
Une hartan, adineko gizona zutitu eta tunika zuri bat eskaini zion. Jorgek soinean jantzi zuen eta une hartan bertan, tunika gauzatzeke zeuden irudiz, ametsez, bizipenez … bete zen. Gogoetara, munduko behartsu guztiak ekarri zituen eta, ondoren, gerriko zuria jantzi zuen. Bi egur txiki gurutzatuz eta txikitatik bizitako baloreez apaindurik, ispiluan ikusi zuen bere irudia eta jiratu egin zen. Lagun batek Jorge esan zion, eta gainerako guztiek Frantzisko esaten diogu.


Gaur egun, Frantzisko haurrak zein helduak, hasitako bidetik jarraitzen du, helmugakoa  egunerokoa bihurtuz.

Eta nik Ilargiak, irakurle zaitudan  horri, zuri eskaini nahi dizut ipuin zatitxo hau. Zure gau amets horietan diz-diz egin dezan eta ispilu baten moduan Frantziskoren ereduua isla dadin.  Anjelek, Jorgek eta Frantziskok erakutsiko digute nola gauzatu, eguna argitzean, gaueko ametsak.

Amets hau gauzatu bada, ondorengo guztiei esker izan da:

Hospital Universitario Arnau de Vilanova de Lleidako Dr. Antoni Cambrodí Aula Hospitalariako neska mutilak , ASVOCAL “La Caixa” Lleida Boluntarioen Elkartea.

Eskerrik asko, mila esker!
Toñy Castillo Melendez




LA META ES EL CAMINO A SEGUIR EN FRANCÉS

Traducción: Juan Salamé Sala


Les Contes de la Lune


Le but est le chemin à suivre

Toñy Castillo Meléndez

Peinture : Antoni Sierra Uceda

Dessins : les enfants et les jeunes de la classe de l’hôpital « Dr. Antoni Cambrodí »



Le but est le chemin à suivre

Toñy Castillo Meléndez

Peinture : Antoni Sierra Uceda

Dessins : les enfants et les jeunes hospitalisés en Pédiatrie à l’Hôpital Universitaire « Arnau de Vilanova », Lérida

Design, maquette et photographies : Josep Manuel Espluga




Bonjour. Je m’appelle Toñy, je suis maîtresse et j’aime écrire des contes et raconter des histoires à mes élèves. Il y a très longtemps, lorsque je travaillais dans mon école, une petite fille m’offrit une Lune et je l’accrochai au mur, mais quelques fois… La Lune descend et s’assoit avec les enfantes et les jeunes pour les rendre un peu plus heureux.

Dédié au prêtre Ángel Escales, pour toutes les valeurs qu’il prêche chaque jour par son exemple, à Jorge Mario et à Francisco car ils sont l’exemple.

Contes de la Lune

L’auteur, Toñy Castillo Meléndez, est docteur en Pédagogie et psychologie (Département de Pédagogie et Psychologie de l’Université de Lérida), licenciée en sciences Humaines et professeur spécialiste en Pédagogie Thérapeutique. Son activité enseignante se déroule dans la Classe hospitalière « Dr. Antoni Cambrodi » de l’Hôpital Universitaire « Arnau de Vilanova » de Lérida. Conseillère en thèmes d’éducation, elle s’occupe, depuis de nombreuses années, à l’élaboration de matériaux didactiques pour différentes pathologies. Elle centre l’éducation comme une action intégrale où la pédagogie et la santé deviennent indispensable pour favoriser l’attitude positive de l’enfant pendant son traitement. Elle écrit, également, des contes pour enfants pour rapprocher culture et tradition.  




On peint ce que l’on perd
On peint ce qui est là
On peint ce qui peut être là
On peint ce que l’on sent


Antoni Sierra Uceda est Technicien Supérieur en Arts Plastiques et Design dans la spécialité d’Arts Appliqués à la Sculpture.




Bonjour! Je sis la lune et dans mes voyages au travers des étoiles, je suis restée près d’une planète appelée Terre. Maintenue dans le ciel, je reste suffisamment près et, en même temps, pour pouvoir observer les allées et venues de ses habitants et, par conséquent, ainsi illuminer, dans la nuit, les chemins, les trottoirs et les désirs.

La dernière nuit, je suis restée dans une Grand Place,  près des nombreuses colonnes, si hautes qu’elles arrivaient jusqu’au Ciel, et entre elles, j’observais des personnes qui se levaient très tôt pour dédier la journée aux autres.

Chut ! Chut ! Cette histoire qui s’écoute…



À la tombée de l’après-midi, Marius revenait, fatigué, de son travail. Il avait émigré d’Italie à un pays sur la côte de l’océan atlantique. C’était un homme qui luttait pour défendre les valeurs d’une société juste et, un jour, il abandonna al terre où il était né pour prendre un bateau qui l’amena à un nouveau lieu où les airs étaient bons et où il créa une famille pendant qu’il travaillait entre les voies et les trains.


Et ce fut là-bas, en Argentine, dans le quartier de Flores, à Buenos Aires, où il célèbrerait, le jour de Noël, la naissance de son premier enfant, devenant un Papa qui sut remplir d’admiration les yeux de son fils.


Comme tous les enfants, son fils George aimait être avec ses amis. D’un caractère aimable, ses yeux vifs étaient attentifs à tout ce qui se passait autour de lui. Il pensait toujours que les amis sont très importants dans la vie, que l’on ne pouvait pas vivre sans eux, que l’on devait en prendre soin pour partager  les bons moments et les moments mauvais… Même lorsqu’il se fâchait avec un d’entre eux, il pensait toujours comment ne plus se fâcher et s’il s’était trompé… Alors, il demandait pardon !! Et rapidement, ils continuaient à jouer ensemble.

Ce fut ainsi que, peu à peu, il connut chaque jour plus d’amis et plus, et plus… Certains portaient des basket très chères… d’autres très bon marché… et il y en avait même qui portaient des baskets toutes déchirées parce qu’ils ne pouvaient pas en acheter de neuves. Mais, ils aimaient tous jouer au football et ils partageaient  la même passion pour une équipe appelée « San Lorenzo ». À chacun d’eux, George offrait, pendant le jour, toute son amitié que son âme emmagasinait pendant les nuits de rêves.

George avait quatre frères et, étant l’aîné, il devait être attentif à eux. Il considérait que c’était une grande joie que d’avoir ses frères près de lui pour les aider à grandir dans la conviction de vivre dans une maison où le respect les rendait forts, où étudier les rendait cultivés et où… toutes les personnes, vivant dans des maisons avec de nombreuses chambres ou très peu, étaient traitées de la même façon, en égaux. Pour cela, George avait beaucoup d’amis sans qu’il se soucia si leurs parents avaient de grandes voitures, s’ils se déplaçaient à pied ou s’ils n’avaient pas d’argent pour prendre l’autobus et s’ils regardaient, de l’extérieur, le stade de Football d’Almagro où jouaient leurs footballeurs préférés.


Il était bon élève, il écoutait attentivement ses maîtres et il était très appliqué à l’école, non seulement par obligation mais aussi parce qu’il avait compris, très petit, que les connaissances te rendent savant, si, pendant que tu apprends… tu respectes les valeurs de respect, de sincérité et d’honnêteté dans les enseignements.

Il lisait beaucoup et il devint adulte en apprenant des contes du grand Maître Borges.
  

Un après-midi il se promenait dans le parc d’Almagro, sa ville, il s’assit près d’une personne âgée, la salua :

       Bonjour.
      Bonjour, répondit le monsieur aux cheveux blancs et        au geste aimable.

George prit son livre de contes et se mit à lire :

       Que lis-tu ? lui demanda le monsieur
       Un poème. Son tire est « Le rêve »
       Et que dit ce poème ?

George, sans à peine connaître le monsieur qui lui parlait, commença la lecture à haute voix.


Si le sommeil était (comme ils disent) une
trêve, un pur repos d'esprit,
Pourquoi, si on te réveille brusquement,
tu ressens qu’on t’a volé une fortune ?

Pourquoi se lever tôt est-il si triste ? L’heure
nous dépouille d'un don inconcevable,
si intime qu’il est seulement traduisible
en une somnolence que la veille dore

de rêves qui pourraient bien être des réflexions
tronquées des trésors de l'ombre,
d’un orbe intemporelle qui ne se nomme pas

et que le jour déforme dans ses miroirs.
Qui seras-tu cette nuit dans l'obscure
rêve, de l'autre côté du mur?

  
       Ah ! Tu désires être riche ?, ajouta, ironiquement, le monsieur.
       Oui, en amis, en famille, en simplicité, répondit George.
       N’aimerais-tu pas avoir beaucoup d’argent ?
       Oui, si avec cet argent je pouvais créer un monde plus juste et si le scandale de la pauvreté n’existait pas

Les mots de George illuminaient les yeux de son nouvel ami en dessinant un sourire d’acceptation.


       Et toi, tu aimes te lever de bonne heure ?
       Oui, parce chaque minute du jour j’essaie de l’occuper à crier justice.
       Tu as de bonnes intentions, non ?
       Oui, je crois aux personnes et ma lutte est l’égalité.
       C’est joli. Et toi, à quoi rêves-tu ?
       À un nouveau ordre social, avec un non à la violence, avec un oui au respect et à la convivialité en paix.
       Mais tu auras des rêves de bien-être ou de fortune, non ?
       Oui… pour tous, en égalité, un monde humain où l’enjeu sont les personnes.
       Et si tu pouvais choisir un rêve ? Que rêverais-tu ?
       Prêcher par l’exemple.

  
À ce moment, le monsieur au geste aimable se leva du banc en laissant une simple tunique blanche. George prit les vêtements entre ses mains et, se souvenant les enseignements de Mario, son père, il essaya la tunique par-dessus ses vêtements. Sur la tunique, de nombreuses images vécues apparurent et des milliers de rêves pour aider à construire. George pensa aux nombreuses personnes nécessiteuses d’un monde meilleur. Il mit une ceinture autour de la tunique et sans autre garniture que ses valeurs et sans autre bijou que deux morceaux de bois unis, il se regarda au miroir de sa vie pour continuer à vivre pour les autres.
  
En se retournant, un ami l’appela George et des milliers de personnes François. Et depuis ce jour, et de tous les jours qui appartiennent à ses jours, François continue à être l’enfant et l’homme qui, suivant le chemin de ses prédécesseurs, ne dissipe pas les rêves, parce que sa vie est une réalité partagée, parce qu’il n’est pas arrivé au but, parce le but est le chemin à suivre.

Amitié                  Illusion                Solidarité            Égalité

Et moi, la Lune, je te donne, toi qui me lit, un morceau d’une vie dédiée aux autres, un exemple où les miroirs rendent nos images pendant que nos rêves, comme dit le grand Maître Borges, son plus que des trucs dans la nuit… et, pour cela, je désire remercier Angel, George et François pour nous enseigner les grandes valeurs au lever du jour.


Les garçons et les filles de la Classe Hospitalière « Dr. Antoni Cambrodi » de l’Hôpital Universitaire « Arnau de Vilanova » de Lérida et l’Association des Volontaires de « La Caixa » Lérida ASVOLCALL ont fait possible ce rêve.

Merci, mil mercis

Toñy Castillo Meléndez



LA META ES EL CAMINO A SEGUIR EN ITALIANO

Traducción: Montse Font Sureda


Il traguardo è la strada da seguire

Autrice: Toñy Castillo
Dipinti Toni Uceda
Illustrazioni bambini e giovani Reparto Ospedaliero
Dott. Antoni Cambrondì HUAVLL

Ciao mi chiamo Toñy, sono una professoressa e mi piace scrivere favole e raccontare storie ai miei allievi. Molto tempo fa, mentre ero nella mia scuola una bambina mi regalò una luna e l’ho appesa al muro, ma a volte … la Luna scende e si siede assieme ai bimbi e ai giovani per renderli un po’ più felici raccontandogli una favola.
Dedicato al sacerdote Angel Escales, per tutti i valori che ogni giorno predica attraverso il suo esempio, a Jorge Mario e a Francesco per essere l’esempio.

Favole della Luna

L’autrice Toñy Castillo Meléndez è Dottoressa dell’Università di Lleida, Laureata in Scienze Umanistiche e Professoressa Specializzata in  Pedagogia Terapeutica. La sua attività come docente si svolge nel Reparto  Ospedaliero dott. Antoni Cambrodì dell’Ospedale Universitario Arnau de Vilanova di Lleida. Consulente di temi educativi da parecchi anni si dedica alla elaborazione di materiali didattici su diverse patologie.

In questi lavori, esamina l’educazione come un fatto integrale dove la pedagogia e la salute diventano imprescindibili per favorire l’attitudine positiva del bambino/a nel suo trattamento. Scrive pure favole per bambini cercando di avvicinare cultura e tradizione.


Antoni Sierra Uceda è tecnico Superiore in Arti Plastiche e Disegno con la specializzazione d’Arte applicata alla Scultura.
Si dipinge quello che si perde.
Si dipinge quello che è là, in quel posto.
Si dipinge quello che potrebbe essere lì.
Si dipinge quello che si sente.
Ciao sono la Luna e nei miei viaggi nel firmamento fra le stelle sono rimasta vicino ad un pianeta chiamato Terra. Sostenuta nel cielo, rimango allo stesso tempo vicina e lontana per poter osservare l’andare e il venire dei suoi abitanti e, in questo modo, illuminare nella notte, strade, marciapiedi e aneliti.
La notte scorsa sono rimasta in una grande Piazza, vicino a tante colonne, molto alte che arrivavano al Cielo e tra di loro, osservavo a persone che si alzano molto presto per dedicare la propria giornata agli altri.
Zitti, zitti, si sente questa storia ….


Al tramonto, Mario rientrava stanco dal lavoro. Era emigrato dall’Italia verso un paese sulla rive dell’Atlantico. Era un uomo che lottava per difendere i valori di una società giusta e, un giorno, lasciò la terra in cui era nato per prendere una nave che lo portasse in un posto nuovo dove l’aria era buona e qui si fece una famiglia mentre lavorava tra binari e treni.
Ed è stato là, in Argentina, nel quartiere portuale di Flores, dove il giorno   di Natale festeggiò la nascita del suo primogenito, diventando un genitore che seppe riempire d’orgoglio gli occhi del figlio.
Come a qualunque bambino, a suo figlio Jorge, le piaceva stare assieme ai suoi amici. Aveva un carattere amabile, i suoi occhi vivaci lo tenevano attento a tutto quello che succedeva attorno a lui. Pensava sempre che gli amici erano molto importanti nella vita, che non si poteva vivere senza di   loro, che si doveva avere cura di loro per condividere i buoni e i brutti momenti … Addirittura, quando si arrabbiava con qualcuno, lui subito pensava il modo per risolvere il fatto e, se aveva sbagliato … chiedeva subito scusa! Rapidamente si ritornava a giocare insieme e in questo       modo … passavano dall’essere tristi a condividere sorrisi.


Fu così, che piano piano, ogni giorno fece sempre più conoscenza di nuovi amici … Cert’uni portavano le scarpette molto costose … altri molto modeste … c’erano altri che le portavano rotte perché non potevano comprarsene un paio nuove, ma a tutti piaceva giocare a pallone e facevano il tifo per una squadra chiamata San Lorenzo. A ciascuno di loro, Jorge donava durante il giorno tutto l’affetto che la sua anima accumulava di   notte nei sogni.
Jorge aveva quattro fratelli e siccome era il maggiore, doveva stare molto attento a loro. Considerava una grande gioia avere i fratelli vicino a lui per aiutarli a crescere nella consapevolezza di vivere in un focolare dove il rispetto li rendeva forti, dove studiare li faceva diventare colti e dove … tutte le persone, abitassero o meno in case grandi o piccole, erano trattate allo stesso modo. Per questo motivo, lui aveva molti amici, perché non dava importanza se i loro genitori avevano o meno macchine lussuose, camminavano a piedi o non avevano i soldi per prendere l’autobus e se dovevano guardare da fuori dello stadio di Almagro, i loro idoli del pallone.



Era un buon studente, ascoltava attentamente i professori, era un allievo diligente a scuola e non solo per obbligo ma perché aveva capito già da molto piccolo che la conoscenza ti rende saggio, soprattutto se mentre la impari applichi i valori come il rispetto, la sincerità e l’onestà agli insegnamenti stessi.
Leggeva molto e con i racconti del gran maestro Borges, diventò adulto.
 Un pomeriggio passeggiava nel parco di Almagro, la sua città,  si sedette  in una panchina accanto a un signore anziano che salutò:
-         Salve, buon giorno.
-         Buon giorno – rispose il signore dai capelli brizzolati, gli occhiali e dal volto gentile.
Jorge tirò fuori un libro di racconti e si mise a leggere:
-         Cosa leggi? – chiese l’uomo.
-         Un poema, si intitola “Il sogno”.
-         E di cosa parla questo poema?



Jorge iniziò a leggere a voce alta anche se appena conosceva quella persona.
-         Ahhh! Desideri essere ricco? – aggiunse con ironia l’uomo.
-         Si certo, ma di amici, di famiglia, di semplicità – rispose Jorge.
-         Ma non ti piacerebbe avere molti soldi?
-         Si, se con quelli riuscissi a creare un mondo più giusto dove non esiste lo scandalo della povertà.
Quelle parole di Jorge illuminarono il volto del amico appena conosciuto, disegnandovi un sorriso di consenso.
-         E, ti piace alzarti presto?
-         Certo, perché ogni istante della giornata cerco d’impiegarlo per urlare giustizia.
-         Hai buoni propositi, vero?
-         Si vero, credo nella gente e lotto per l’uguaglianza.
-         E’ bello. E tu, che cosa sogni?
-         Sogno con un nuovo ordine sociale, con un no alla violenza e un si al rispetto e alla convivenza in pace.
-         Ma avrai anche dei sogni di benessere o di fortuna, no?


-         Si … ma per tutti nella stessa misura, un mondo umano dove si mettano in gioco tutti quanti.
-         E se tu potessi scegliere un sogno, quale sceglieresti?
-         Quello di predicare con l’esempio.

In quell’istante, il signore gentile si alzò dalla panchina lasciando su di essa una semplice tonaca bianca. Jorge prese quell’indumento con le sue mani e ricordando gli insegnamenti di suo padre Mario, si provò la tonaca sopra i suoi vestiti. In essa, apparirono molte immagini vissute e migliaia di sogni da realizzare per aiutare. Jorge rimase a pensare alle tante persone bisognose di un mondo migliore. Si sistemò una fascia sopra la tonaca senza ulteriori ornamenti se non che i suoi valori e, senza altri gioielli che due pezzi di legno uniti, si guardò allo specchio della vita e decise di continuare a vivere per gli altri. Voltandosi, un amico lo chiamò Jorge e migliaia di persone lo acclamano Francesco.



Da quel giorno e da tutti i giorni che fanno parte della sua vita, Francesco continua ad essere il bambino e l’uomo che percorrendo il sentiero dei suoi predecessori non cancella i sogni, perché la sua vita è una realtà condivisa, perché non è arrivato al suo traguardo, perché il traguardo è la strada da percorrere.

E io, la Luna ti consegno a te che mi stai leggendo un pezzo di vita dedicata agli altri, un esempio dove gli specchi ci riflettano e nel fra tempo, i nostri sogni - come disse il grande Borges -  siano molto più che trucchi nella notte … e proprio per questo, desidero ringraziarla Angel, così come a Jorge e a Francesco perché ci insegnano i veri valori quando spunta il giorno.

I bambini e le bambine del reparto Ospedaliero Dott. Antoni Cambrodì dell’Ospedale Universitario Arnau de Vilanova di Lleida e l’Associazione di Volontari di “La Caixa” Lleida ASVOLCALL hanno reso possibile questo sogno. Grazie, grazie mille.

Toñy Castillo Meléndez




LA META ES EL CAMINO A SEGUIR EN CATALÀ

Traducción: Marta Vila Brancós


La meta és el camí a seguir


Autora: Toñy Castillo

Pintures Toni Uceda

Il·lustracions nens i joves Aula Hospitalària

Dr. Antoni Cambrodí HUAVLL


Hola em dic Toñy, sóc professora i m’agrada escriure contes i explicar històries als meus alumnes. Fa molt temps, estant a la meva escola una nena em va regalar una Lluna i la vaig penjar a la paret, però a vegades... La Lluna baixa i s’asseu al costat de nens i joves per a fer-los una mica més feliços explicant-los un conte.


Dedicat al sacerdot Àngel Escales, per tots els valors que cada dia predica amb el seu exemple, a Jorge Mario i a Francesc per ser l’exemple.


Contes de la Lluna


L’autora Toñy Castillo Meléndez és Doctora per la Universitat de Lleida, Llicenciada en Humanitats i Professora Especialista en Pedagogia Terapèutica. La seva activitat docent es desenvolupa a l’Aula Hospitalària Dr. Antoni Cambrodí de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Assessora de temes educatius, porta anys dedicada a l’elaboració de materials didàctics sobre diferents patologies.


En els quals, enfoca l’educació com un fet integral on la pedagogia i la salut es fan imprescindibles per a afavorir l’actitud positiva del nen/a en el seu tractament. També escriu contes per a nens en un intent d’apropar cultura i tradició.


Antoni Sierra Uceda és Tècnic Superior en Arts Plàstiques i Disseny en l’especialitat d’Arts Aplicades de l’Escultura.


Es pinta el que es perd.

Es pinta el que hi ha allà.

Es pinta el que hi pot haver allà.

Es pinta el que se sent.


Hola sóc la Lluna i en un dels meus viatges per les estrelles em vaig quedar a prop d’un planeta anomenat Terra. Sostinguda al cel, em mantinc el suficientment pròxima i a la vegada lluny, com per a poder observar l’anar i venir dels seus habitants i així, d’aquesta manera, il·luminar a la nit camins, voreres i anhels.


La nit passada em vaig quedar en una Gran Plaça, a prop de múltiples columnes, tan altes, que arribaven fins al Cel i entre elles, observava a persones que es lleven molt aviat per a dedicar el dia als demés.


Calleu, calleu, se sent aquesta història…


Al cap vespre, Mario arribava cansat del treball. Havia emigrat des d’Itàlia cap a un país a la vora de l’Atlàntic. Era un home que lluitava per defensar els valors d’una societat justa i, un dia, va deixar la terra on havia nascut per a agafar un vaixell que el va portar a un nou lloc on els aires eren bons i on va crear una família mentre treballava entre vies i ferrocarrils.


I va ser allà, a Argentina, en el barri portuari de Flores, on celebraria el dia de Nadal el naixement del seu primer nen, convertint-se en un pare que va saber omplir d’admiració els ulls del seu fill.


Com a qualsevol nen, al seu fill Jorge, li agradava estar amb els seus amics. De caràcter amable, els seus ulls vius el feien estar atent a tot el que passava al seu voltant. Sempre pensava que els amics són molt importants en la vida, que no es podia viure sense ells, que s’havien de cuidar per a compartir els moments bons i els moments dolents… quan inclús, s’enfadava amb algun, pensava com deixar d’estar enfadats i si s’havia equivocat… doncs demanava perdó! Ràpidament es tornaven a posar a jugar junts i d’aquesta manera… passaven d’estar tristos a compartir somriures.


Fou així, com poc a poc, anava coneixent cada dia a més i més amics… Uns portaven sabates d’esport molt cares… altres molt barates… fins i tot n’hi havia que les portaven trencades perquè no podien comprar-se’n unes de noves, però a tots, els agradava jugar a futbol i compartien l’afició per un equip anomenat San Lorenzo. A cadascun d’ells, Jorge els va anar regalant durant el dia l’afecte que la seva ànima emmagatzemava en nits de somnis.


Jorge tenia quatre germans i com que era el més gran, havia d’estar molt pendent d’ells. Considerava que era una alegria tenir els seus germans amb ell per a ajudar-los a créixer en l’ importància de conviure en una casa on el respecte els feia forts, on estudiar els feia cultes i on… totes les persones, visquessin en cases amb moltes o poques habitacions, eren tractades per igual. Per aquest motiu, ell tenia molts amics sense importar-li si els seus pares tenien cotxes grans, anaven caminant o no tenien diners per a agafar l’autobús i miraven des de fora l’Estadio de Futbol de Almagro, en el qual jugaven els seus futbolistes preferits.


Era bon estudiant, escoltava atent els seus professors, essent molt aplicat a l’escola, no només per obligació, sinó perquè comprengué des de molt petit que el coneixement et fa savi, si mentre el coneixes... apliques els valors de respecte, sinceritat i honestedat a l’aprenentatge. Llegia molt i es va fer adult aprenent amb els contes del gran mestre Borges.


Una tarda estava passejant per el parc de Almagro, la seva ciutat, s’assegué al costat d’una persona gran, la saludà amb un:

- Bona tarda.

- Bona tarda -respongué en senyor amb el cabell blanquinós, ulleres i gest amable-.

Jorge tragué un llibre de contes, i es disposà a llegir:

- Què llegeixes? - preguntà el senyor-.

- Un poema, se titula “El somni”.

- I què diu aquest poema?

Jorge sense gairebé conèixer el senyor que parlava inicià la lectura en veu alta

- Ahhh! T’agradaria ser ric? – Afegí amb ironia el senyor-

- Sí, en amics, en família, en senzillesa – respongué Jorge-

- T’agradaria tenir molts diners?

- Sí, si podés crear un món més just i no existís l’escàndol de la pobresa.


Les paraules de Jorge il·luminaven el rostre del seu nou amic, dibuixant un somriure d’acceptació.

- I t’agrada matinar?

- Sí, perquè cada minut del dia l’intento dedicar a cridar justícia.

- Tens bones intencions, no?

- Sí, crec en les persones i la meva lluita és la igualtat.

- És bonic. I tu, amb què somies?

- Amb un nou ordre social, amb un no a la violència, amb un sí al respecte i amb la convivència en pau.

- Però tindràs somnis de benestar o fortuna, no?

- Sí... per a tots per igual, un món humà on s’aposti per totes les persones

- I si podessis escollir un somni, què somiaries?

- Predicar amb l’exemple


En aquest instant, el senyor de gest amable s’aixecà del banc, dipositant sobre ell una senzilla túnica de color blanc. Jorge agafà la roba entre les seves mans i recordant les ensenyances de Mario, el seu pare, es provà la túnica sobre el vestit. En ella, aparegueren moltes imatges viscudes i milers de somnis per a ajudar a construir. Jorge, restà pensant en moltes persones necessitades d’un món millor. Es col·locà una faixa sobre la túnica i sense més guarniments que els seus valors i més joies que dos talls de fusta units, es mirà al mirall de la seva vida per a continuar vivint per els demés. Al girar-se un amic el cridà Jorge i milers de persones l’aclamen Francesc.


I des d’aquest dia, i de tots els dies que formaren part dels seus dies, Francesc continuà essent el nen i l’home que seguint el camí dels seus predecessors no esvaeix els somnis, perquè la seva vida és una realitat compartida, perquè no ha arribat a la seva meta, perquè la seva meta és el camí a seguir.


I jo, la Lluna t’entrego a tu que em llegeixes, un trosset d’una vida dedicada als demés, un exemple on els miralls ens reflecteixin mentre els nostres somnis, com digué el gran mestre Borges, siguin més que trucs en la nit… i per això, desitjo donar les gràcies Àngel a Jorge, i a Francesc per ensenyar-nos els grans valors a l’arribar el dia.


Els nens i nenes de l’Aula hospitalària Dr. Antoni Cambrodí de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i L’Associació de Voluntaris de “La Caixa” Lleida ASVOLCALL han fet possible aquest somni. Gràcies, mil gràcies.

Toñy Castillo Meléndez



LA META ES EL CAMINO A SEGUIR EN INGLÉS

Traducción: Alba Ribera Sancho
Corrección: Charo Díez

Hello, my name is Toñy and I’m a teacher. I like writing fairy tales and telling stories to my pupils. A long time ago, a girl at my school gave me a Moon and I hung it on the wall but sometimes…. the Moon gets down and sits together with the children and young people to make them a little happier by telling them a fairy tale.

Dedicated to the priest Àngel Escales for all the values that he preaches every day with his example ,and to Jorge Mario and Francisco for being the example.

Tales of the Moon

The author Toñy Castillo Meléndez received a doctorate at Lleida University, graduated in Humanities and is a Specialist Teacher in Therapeutic Pedagogy.

Her teaching is carried out in the Hospital classroom Dr. Antoni Cambrodí at the University Hospital Arnau de Vilanova in Lleida. As an adviser of educational topics she has dedicated years to the production of didactic materials on different pathologies

In them, it focuses the education as an integral fact where the pedagogy and the health become indispensable to favor the positive attitude of the children in their treatment. Also he writes stories for children in an attempt to teach culture and tradition .

Antoni Sierra Uceda studied Arts and Design in the speciality of Applied Arts of the Sculpture.

One paints what gets lost.


One paints what is there.

One paints what can be there.

One paints what one feels.



Hello. I’m the Moon and in my trips among the stars I stayed near a planet called Earth. Hanging in the sky I’m staying close enough but at the same time, far enough to be able to observe the coming and going of its people and so in this way to light up lanes, sidewalks and longings at night. Last night I stayed in a big Square, near multiple columns so high that they reached the sky and between them I observed those people who get up very early to dedicate the day to others. Shut up, shut up, a story is heard…
In the dark of the evening, Mario came home tired from work. He had emigrated from Italy to a country on the shores of the Atlantic. He was a man who was fighting to defend the values of a just society and one day he left the land where he had been born to take ship to a new place where the air was good and where he started a family while he worked on the railroad.
And it was there, in Argentina, in the port neighborhood of Flores, where they would celebrate on Christmas day the birth of his first child.

Like any little boy, his son Jorge loved to be with his friends. Of a kind nature, his lively eyes made him attentive to things going on around him. He always thought that friends were very important in life, and he could not live without them; they had to look after each other and share good and bad moments… Even when he got angry with someone, he thought about how to stop being angry and if it was his fault…he apologized to them. Quickly they started playing together again and in this way they went from being sad to sharing smiles.



That’s how, little by little, he made more and more friends… Some of them wore very expensive sneakers… others wore cheaper ones… there were even some kids who wore broken sneakers because they couldn’t afford new ones, but all of them liked to play soccer and shared the same interest in a soccer team called San Lorenzo. Every day Jorge gave them the affection that his soul was storing in nights of dreams.

Jorge was the oldest of five children and that’s why he had to look out for them. He thought it was a joy having his siblings with him and to help them to grow up in the importance of coexisting in a house where respect made them strong, where studying made them educated and where all the people wherever they lived were treated as equals. And that’s why he had a lot of friends. He didn’t mind if their parents had big cars, if they had to walk or if they didn’t have enough money to take the bus and had to watch the Football Stadium of Almagro where all their favorite football players were playing from the outside.
He was a good pupil, he listened to his teachers, and a very hard-working child at school, not only for obligation, but because he understood at a very young age that the knowledge makes you wise and able to apply values such as respect, sincerity and honesty in the teachings.

He read a lot and grew up into an adult learning with the stories of the great teacher Borges.

One afternoon, while walking around Almagro’s Park in his city, he sat down next to an old man and greeted him with a:

- Good afternoon.

- Good afternoon –said the old man with grey hair, glasses and kind manners.

Jorge took a story book out and started reading.

- What are you reading? –asked the old man.

- A poem, it‘s called “The dream”

- And what does the poem say?

Jorge without knowing the old man that much started reading out loud.

- Aaaah Do you want to be rich? –Said the man ironically -

- Yes I do, in friends, family, in simplicity –answered Jorge.
- Don’t you want to have a lot of money?

- Yes I do if with it I can create a fairer world and one without poverty.

Jorge’s words enlightened the face of his new friend, drawing a smile of acceptance.

- So, do you like getting up early?

- Yes I do, because I try to spend every single minute of the day shouting out justice.

- Do you have good intentions?

- Yes I do. I believe in people and my struggle is for equality.

- That’s pretty. And you, what are you dreaming of?

- Of a new social order, with no violence, with respect and living together in peace.

- But you will have dreams of welfare or fortune, won’t you?

- Yes, for all equally, a human world where we count on everyone.

- And if you could choose a dream what would you dream?
- To preach by example 


At that very moment, the kind man got up off the bench, leaving a simple white tunic on his knees. Jorge took the clothes between his hands and remembering Mario’s teachings, his father, tried the tunic on over his clothes. In the tunic appeared a lot of vivid images and thousands of dreams to help to build (a new world).

Jorge thought about the people in need of a better world. He put a sash on the tunic and with no trimmings other than his values and two pieces of wood as jewels, he looked in the mirror of his life in order to continue living for the others. When he turned round a friend called him Jorge and thousands of people hailed him as Francisco.

And from this day, and all of days which form part of his live, Francisco keep being the little kid and the man who following the path of his predecessors don’t dispel his dreams, because his life it’s a sharing reality, because he doesn’t arrive at his goal, because his goal is the way to following. 

And I, the Moon, I give you to you who reads me, a little piece of an entire life dedicated to the others, an example where the mirrors reflex us while our dreams, like the great teacher Borges said, being more than tricks in the night… and that’s why I want to thanks Ángel, Jorge and Francisco for teaching us the big values when the day come.

The girls and boys of the Hospital’s classroom Dr. Antoni Cambrodí of Arnau de Vilanova University Hospital from Lleida and the Association of volunteers of “La Caixa” Lleida ASVOLCALL who can make this dream possible. Thanks, a lot of thanks. 

Toñy Castillo Meléndez


Notas de prensa 





Momentos


Entrega del libro a Mn. Àngel antes de su partida al Vaticano

Entrega del libro a Mn. Àngel antes de su partida al Vaticano


















Entrega del libro a Su Santidad el Papa Francisco.